UNA QÜESTIÓ IDENTITÀRIA i ETNOCULTURAL

Hom recorda aquells anys, en concret el de 1984 amb l´aplicació de la Lei de Normalització Lingüística a l´ús en aquella època i, a més a més, amb ple “procés” de repressió contra els ensenyats assenyalatas com a enemics del nacionalisme català, és a dir, castellanoparlants. Dit això, convé amosar algunes de les màximes freqüents aleshores:

“Després de 40 anys de repressió i franquisme,…” (frase recurrent dels joves).

“Castellans, foteu al camp” (invitació cap a una fugida imminent).

“Català és tothom que viu i treballa a Catalunya” (i s´integra o insireix a la societat com nosaltres volem, per descomptat).

Els catalans som un poble acollidor i força assenyat”. (?)

– “Madrid trepitja els nostres drets”.

– “Els emigrants mengen gràcies a la nostra generositat”.

– “Som una nació”…

Les manifestacions anteriors, tot i una mica almibarades, degenerarien progressivament fins a l´infinit i crearien amb prou feines i al llarg de dues generacions un sentiment exclusiu, genuí i agressiu respecte la resta d´Espanya. I es van instal.lar, a poc a poc, unes idees de singularitat idiosincràtica que caracteritzaria artificialment el fet diferencial “d´ésser català”.

La manipulació, les falsedats calculades i les mentides van sorgir pertot arreu i, al mateix temps, van anar alimentant i eixamplant una mentalitat de rebuig a tot el que no fos propi i de llarga tradició. De fet, es prioritzaria la feina a complir en diverses parcel.les de l´activitat política. Vegem, per tant, quins d´aquests apartats i sectors es van tenir en compte i “posar en solfa” preferentment:

S´ha empregat una estratègia de victimisme sense límits: amb tant que es proclamava refús pel nazisme, s´insistia en proclamar que la majoria dels problemes interns provindrien de factors exteriors (fent servir una mena de maniqueisme perfectament reciclat i actualitzat, en essència).

Un complex d´inferioritat (pel que fa a la seva cultura i presència al món) indueix als sobiranistes a inventar-se falàcies continuades: la seu del primer Parlament del planeta (en comptes de Lleó), al mateix temps que inclús es van dedicar a pervertir la cronologia exacta de la rendició de Barcelona al 1714 (no revisen la data: l´onze de setembre) i així arriben a transcriure un centenar d´inexactituds històriques evidents, tret d´altres interpretacions controvertibles.

La tergiversació dels esdeveniments, des d´una perspectiva racional i analítica, no troba cap tipus de semblança enlloc. Per exemple, les “descobertes” sobre les relacions entre Aragó i Catalunya no contrastades o tot el que és atenyent a l´espinós i conflictiu tema dels pretesos Països Catalans. I ans bé, en aquest terreny, es deixen un munt de detalls al lliure arbitri de cadascú.

La llengua s´ha fet servir a fi i amb objecte de discriminar els dissidents. La defensa d´una llengua vernàcula com a la única d´una comunitat, la inmersió practicada i el menyspreu cap a d´altres propostes culturals ha dut ja a la ciutadania a una tendència inercial d´empobriment lent però generalitzat (supressió de l´anomeda “cultureta” plural) vers l´esdevenidor. D´altra banda, la imposició de mitjans de comunicacions polititzats i, alhora, la participació en la dinàmica dels subvencionats agraïts han esdevingut dues mostres remarcables d´implementació d´un métode d´adoctrinament i sotmetiment.

Els dirigents de la nova República són persones amb un tarannà preocupant i que no transmet gaire confiança: arrauxats, extremistes i intolerants. En conseqüència, no cal esperar res de la seva bonhomia i dubtosa moralitat. Simplement es presenten ara amb un Memorial de Greuges (a imatge d´un passat quasi oblidat i a títol de casuística que amaga una part de la realitat) i, a la vegada, pretenen estimular i encoratjar els seus acòlits correligionaris i fornir, a més a més, els instints més baixos i primitius de la població.

Arriben, en aquest sentit, a considerar que la solució miraculosa es conté al si d´una negació sistemàtica dels valors dels Estats que els envoltent i amb els quals conviuen i porten a terme la gairebé totalitat del seus intercanvis habituals: comercials, turístics, econòmics,… És més, es creuen al marge d´allò que diguin o pensin Institucions de ben a prop: la Unió Europea, l´O. C. D. E., l´O. N. U., els Tribunals, la Justicía comuna o les regles comunitàries,…

M´han insistit i tractat de convèncer alguns de que una qualitat – “de soc-arrel” dels catalans és la seva predisposició al “pactisme”, llegada d´antic i vinculada a la capacitat fenícia de fer negocis. Esta pretensió no es manté, no obstant, ni gens ni mica. La realitat s´enfronta a aquesta apreciació prou interessada. O sigui, la tendència bél.lica, de reivindicació i lluita dels habitants típics no es compareix amb el tòpic d´una actitud calmada, serena, tranquil.la i prudent de debò ni tampoc sàvia ni complaent*.

Es predica que els catalans són, per definició, temperats, emprenedors i solidaris. Aquesta asseveració és sumament opinable, una veritat “a mitges”. En canvi, darrerament han evidenciat uns trets colèrics, passionals i emocionals preocupants en massa ocasions.

La teoria de la “carxofa”En Pujol va convertir-se amb el pas del temps, partint de demandes a Madrid de cessions i privilegis presos o conquerits, en una altra: la de “l´Espanya que ens roba”. Basats en una barreja de demagogia, promeses inassolibles i premisses populistes, molts ciudadans han sigut induïts i empesos a comprometre´s a transitar per viaranys desconeguts. No s´adverteix mai que es tracta d´emprendre l´inici d´un camí que té punts d´inflexió o de “no retorn” (de grat o per força*).

Voltant a la tesi del començament, cal establir que d´una mena o d´altra el poble català ha decidit que la seva supremàcia i dret a decidir ha de situar-se per sobre de tot. La pregunta, doncs, és capciosa: qui sortirà més perjudicat dels dos actors que semblen barallats?

I, en aquesta línia discursiva i salvant les distàncies, hem de extreure solament una conclusió de futur (tot i que les reserves a adoptar, en aquest sentit, s´endevinen excessivament nombroses) perquè resulta que l´únic verificable és que, en situacions de disgregació i trencament, les nacions pertanyents a la Unió Europea (República Txeca, Eslovènia, Eslovàquia i Croàcia) ultrapassen (en nivell de vida i riquesa) “de bon tros” aquelles que es col.loquen fora d´aquest club més desenvolupat i democràtic. Per un altre cantó i en concret, l´expulsió forçada d´un territori per qualsevol circunstància o consideració seccesionista o de declaració inconstitucional d´independència és un principi consubstancial i observat estrictament (és un component nuclear del cabal comunitari) pels socis respectius.

*En aquest precís cas de ruptura en funció d´incís o nota curiosa és adient al.ludir a l´estudi antropològic que suggereix una certa coïncidència d´un gen (cromosoma), compartit conjuntament entre catalans i lleonesos. Si aquesta peculiaritat explica certs comportaments arriscats no s´ha comprovat, malgrat que aquests darrers acostumen, tanmateix, a reconèixer el seu innat acostament a la anomenada popularment “cazurrería” (sorruderia). Perquè la gosadia, la persistència i la constància també poden entendre´s com a virtuts en circumstàncies especials i/o irrepetibles (i un grapat d´exemples així ho confirmen i ratifiquen).

                                                                 Marcelino B. Taboada